Un
dia, parlant de tot i de res amb el fotògraf tarragoní Pep Escoda em va dir: “A l’hora de sortir a fer fotografies cal
buscar la imatge, però també cal deixar que ella et trobi”. És una bella
actitud per afrontar una feina com la seva, construïda a partir d’instants que
fugen i que mig segon després, si no es capturen i es fixen amb l’ajuda d’una càmera, ja han desaparegut per
sempre. I mai més tornaran, ni seran iguals.
En Pep Escoda (Tarragona, 1958) té al seu haver personal fins a 21 premis LUX
entre els que es troben el Lux d’Or en Projecte Personal el 2009, el LUX Or i
Plata en la categoria de Reportatge Temàtic l’any 2005, el LUX Or en Retrat
2007 i el Diploma LUX en Paisatge, Industrial i Retrat, Reportatges de viatges
temàtics, arquitectura, interiorisme i alimentació. En la darrera edició dels
premis LUX 2017, Pep Escoda ha guanyat el LUX d’Or en la categoria de Retrat
per una sèrie de fotografies a l’actor Christopher Walken, un encàrrec que va
rebre en el transcurs del Festival Internacional de Cinema de Terror a Sitges.
El repte era gran (i llaminer): fotografiar a Walken capturant en les imatges,
les punxegudes arestes del caràcter de l’actor i del seu dilatat treball per a
la pantalla gran. Fotografies en blanc i negre d’una força abassegadora, un
extraordinari treball amb llums i ombres mereixedor del premi al millor.
Una llarga i exitosa carrera
Pep Escoda va capturar la seva primera imatge fotogràfica quan només era un
nen. Entre les barques del Serrallo de Tarragona, amb els seus ulls infantils. “Recordo molt bé aquell moment. Quan la
gent sortia de l’església de Sant Pere
del Serrallo, el Diumenge de Rams, a fora el carrer esperaven els retratistes,
que feien una fotografia al nen o la nena que lluïa el ram. Eren aquells
retratistes que malauradament han desaparegut, que esperaven plantats a la
porta de l’església i feien retrats de record. A mi m’agradava el que feien. En
aquella època em van regalar aquella càmera que quan es pitjava el botonet
sortia un ninotet que ensenyava la llengua i feia un sorollet. Aquesta va ser
la meva primera càmera. Amb ella vaig fer la primera foto, de la qual recordo
tots els detalls, només que no està impresa perquè la tinc dins el cap. La
millor imatge és la que queda a la retina. La llàstima és que no la puc
compartir, tot i que la puc explicar. Mostrava el pòsit dels pescadors a dalt
de la puda, el rellotge, un paisatge mariner i tarragoní...”.
Dels
16 als 24 anys va dedicar-se a pescar. “La
meva família era molt humil, tant que quan jo tenia 16 anys el meu pare em va
posar a treballar a la mar. Jo anava a la nit a la sardina i feia totes les
feines dures que demana la feina de pescador. Jo sempre dic que posant-me a
treballar, el meu pare em va matricular a la universitat de la Mediterrània.
Vaig aprendre molt i tots aquells coneixements que vaig adquirir entre les
barques i a la mar, m’han ajudat a ser el que ara sóc”.
Des que va entrar a la vida professional el seu currículum està format per viatges i exposicions per tot el món,
per reconeixements i premis, per llibres editats i nous encàrrecs dins i fora
de Tarragona. Així, han vist els seus treballs al Centre d’Art Contemporani de
Sant Petersburg; les seves fotografies d’arquitectura s’han exposat al
Guggenheim de Bilbao, ha exposat a l’Havana, a Sicília, a Catania, a París, a
Barcelona, a moltes i molt importants sales i museus del món.
També
ha publicat les seves fotografies en més de 140 llibres per editorials com
Taschen, Daab, Teneues o Harper Design New York i en revistes i magazines com
Condo Living Miami, Espais Mediterranis Magazine de la Vanguardia, ICON
Magazine, Arquitectura y Diseño, Ocean Drive Miami i Homes&Houses, New York
Times, entre altres.
Pep
Escoda ha treballat també la fotografia en l’alimentació. “De fet, la fotografia en el món de l’alimentació és la més publicada.
Només cal veure a les botigues, als supermercats, que cada producte té una foto
al seu envàs. En aquest camp vaig començar per Tarragona i el grup de
restaurants Tarragona Essència”. Pep Escoda explica què passa quan un
cuiner va al seu estudi i ell li demana que munti els seus plats en una base de
metacrilat transparent per poder fer les fotografies des de sota. “Reconec que és un risc que vaig assumir”
comenta Escoda “perquè vaig crear les imatges com a mi em semblava que
necessitava Tarragona en aquell moment pel que fa a gastronomia, una imatge
molt més contemporània, més avançada per evitar caure en els tòpics de l’all i
la cullera. Això és Tarragona Essència”.
La persecució de l’èxit
Pep
Escoda fa més de 25 anys que és un professional de la fotografia. “Si no m’agradés tant la fotografia com
m’agrada, si la fotografia no fos la meva vida, ja hauria deixat aquest ofici
20 vegades. Ser reconegut, que et donin un copet a l’esquena, sempre agrada,
però jo no busco l’èxit. Tinc molt clar que sóc un treballador de la fotografia
i com fan tots els treballadors, poso hores i hores en la meva feina. Sóc un
treballador i mai en denomino a mi mateix artista: jo sóc un autor fotogràfic i
prou”.
Ara
bé, què comporta ser un treballador de la fotografia?
“Comporta la satisfacció
d’assolir uns coneixements en un camp que m’apassiona i procurar treballar-los
i portar-los a la pràctica tan bé com pugui. El fet d’haver treballat a la mar
quan era molt jove i viure la vida dels pescadors m’ha estat de gran ajuda per
encarar el futur amb humilitat, però també amb esperança i il·lusió. En aquest
ofici, abans de res, cal ser un treballador constant i exigent, perquè si es
treballa com cal, la sort, la oportunitat, vindrà segur”.
La visió del món que tenen els fotògrafs
La fotografia, com la pintura o l’escultura, és un art
particular. Cada artista i cada professional veu un objecte, una escena o una
persona a fotografiar, d’una manera diferent a com la veu un altre. “Hi ha
un aspecte molt important: el primer que cal és predisposició. Hi ha imatges
que es busquen però n’hi ha d’altres que et busquen a tu. Cal estar sempre
atent. Tinc clar que les casualitats no existeixen. Jo penso que el destí està
escrit i amb això de les imatges no hi ha casualitat sinó predisposició. I
encara diria més: busca la imatge, però deixa que ella et trobi. Ara bé, no
tots els fotògrafs faríem el mateix i cadascú és com és. De fet, el que mostrem
és la nostra realitat, el que ens està passant. Tenim la capacitat de capturar
l’instant en el pocs temps que es triga a fer la fotografia: només un clic".
Les noves tecnologies
Les fotografies de Christopher Walken que li han
valgut a Pep Escoda el Lux d’Or en la categoria de retrat són en blanc i negre.
Gràcies a les noves tecnologies les possibilitats que s’ofereixen ja fa molt
que han deixat de ser blanc i negre o color. “La pregunta seria més aviat,
analògic o digital?”, corregeix
Pep Escoda. “Molt ràpid: són llenguatges diferents. El blanc i negre té una
càrrega molt més melancòlica. Treballar en blanc i negre és molt més difícil
perquè primer has de veure la foto en blanc i negre dins el cap. Ara tot és més
fàcil i quan surto amb càmera digital, que és en color, només cal posar la
pantalla en blanc i negre i ja està. Però cal anar mentalitzat que es va a
fotografiar en blanc i negre. Les noves tecnologies ajuden molt al procés
de la fotografia, però fan que es desestimi tot l’anterior, les càmeres de
fotos amb rodets i la tècnica que calia emprar per aconseguir bons resultats.
Penso que les coses han de tenir el seu ordre. Crec que s’ha perdut una mica la
màgia de la il·lusió amb la que esperaves els dos o tres dies de laboratori,
per tenir a les mans les còpies en positiu. O quan revelaves fotos amb un paper
en blanc i veies com anaven pujant les imatges. Això era fantàstic. Ara és
clar, amb les noves tecnologies les distàncies no existeixen, només existeixen
les energies. De moment tinc energia per fer el que faig, m’encanta
compartir-ho amb la gent, considero que el que faig no és art fins que ho veu
algú i ho considera així i el dia que senti que no tinc energia i no tingui
aquesta il·lusió per compartir el que faig, ja estarà tot acabat. La meva raó
no és només veure la realitat sinó compartir-la”.
Comentaris