La carpa que cobreix la pista amaga als ulls dels
espectadors l’espai en el qual, el públic i els artistes compartiran dues hores
i mitja de funció. Aquest circ té una sola pista de mida considerable i
proporcions adequades per desenvolupar-hi tots els números dels artistes.
Tanmateix, aquí no hi haurà un "encara més difícil", ni un
"perilla la vida de l’artista". No s’hi veuran bèsties salvatges
ensinistrades contra la seva pròpia naturalesa, ni escenes corprenedores
característiques del circ tradicional. Així doncs? Doncs hi haurà molta
alegria, moltes rialles, molt d’art i una manera molt concreta d’entendre i
exercir la cultura. I a més, parlaran en català i seran gent del país, gent de
casa nostra. Seiem-nos còmodament perquè comença la funció del Circ-Cric.
Jaume Mateu (Barcelona 1955) és l’ànima mater del Circ-Cric i també l’artista que dóna vida al seu
personatge, Tortell Poltrona. Amb 37 anys d’ofici a l’esquena, aquest pallasso
ha fet riure i ha ajudat a créixer a tota una generació i ara ja va per la
segona.
En aquest sentit Tortell Poltrona comenta que tant el
públic com l’ofici han anat canviant. "La canalla no ha canviat tant,
però sí que ho ha fet l’art del circ. Els romans són els precursors del circ.
Al santoral hi ha dos sants cristians, Sant Genís i Sant Filemó que eren
pallassos professionals. Treballem en un ofici dedicat als nostres congèneres,
els éssers humans i aquests no han canviat massa". Reflexiu,
segueix: "Darrerament estic preocupat perquè trobo que
estem passant de l’"homo sapiens" a l’"homo videns", com
diu el professor Jeremiad Sartori. Els homes, per poder transmetre coneixement,
van haver d’inventar la grafia i van haver de posar-se a escriure en un procés
que va ser lent. Avui la gent rep molta informació però no té temps a posar
distància entre el coneixement i la persona i per tant no hi ha procés de
gnosis, de reflexió, no hi ha l’assimilació del coneixement que caldria".
Els canvis
en els temps, la implantació de les noves tecnologies, l’accés al coneixement i
a la informació, han obligat al circ a adaptar-se?.
Hi ha una
diferència entre la màgia real i la màgia virtual. La màgia real es produeix en
el directe, en contacte amb el públic. La virtual és el que poden veure per la
tele o a través d’Internet. La bona és la del directe, la que nosaltres
controlem i dominem. Per explicar-ho d’una manera ben visual, és com fer l’amor
o fer-se una palla. Abans la gent estava acostumada a veure els espectacles en
directe i l’excepcional era veure’ls al cinema o per televisió. Ara aquests
pols s’han invertit i la gent torna a donar importància al directe. És evident
que es pot escoltar música enllaunada on es vulgui i com es vulgui i en canvi,
la gent es mor de ganes d’anar a un concert. Aquest és un canvi que hem de
prendre en sentit positiu.
L’espectacle
de circ té capacitat de renovació?
Sempre hi ha detalls
nous perquè hem madurat. No és que en
sapiguem més sinó que ho hem practicat més vegades i el que troba la gent que
ve al circ és el que ha vist el públic que ens ha seguit aquests anys. En
aquests 37 anys d’espectacles hem acumulat un pòsit i una experiència a l’hora
de fer els números, bàsica per convertir un número en un poema visual.
L’experiència i la repetició fa que el número es filtri tant i tantes vegades
en públics diferents que al final queda el pòsit, l’essència, el número
destil·lat. És molt difícil engegar un
espectacle nou i que sapiguem exactament on riurà la gent, les cadències,
agafar un ritme que sorprengui i que sigui positiu. Això vol temps,
experiència, repeticions i contínues revisions.
Sigui quin
sigui el número i l’actuació que portin a terme els pallassos, a la gent en
general, ens fan gràcia les mateixes situacions còmiques?
Hi ha una
comicitat universal. Normalment un se’n riu pel fet que s’ha salvat. Sempre
riem quan ens quedem fora del desastre i per tant, quan veus algú que es fot un
"pinyo" i s’aixeca ràpidament, a tu et fa gràcia. Sobretot si algú
cau i desapareix i es perd de vista ja és fantàstic. Però perquè rius? Doncs
perquè dius "no m’ha passat a mi", no és pas per altra cosa.
L’espectacle
del circ també s’ha ressentit de la crisi mundial?
Sí, és clar
que s’ha notat. Jo no parlaria de crisis "heavies" sinó de la
possibilitat de reflexió que la crisi aporta, al voltant de la nostra
existència i sobre el que estem fent. Des de l’any 1986 els recursos que estem
cremant a la terra ja no són nostres sinó de les generacions que vindran i per
tant, que la gent parli de la responsabilitat que tenim envers aquest planeta. Si
tot el món volgués viure com la gent dels països desenvolupats farien falta 3
móns com aquest per tenir els recursos que calen. Per tant, això ha de parar.
Crisi és el que pateixen els 3000 milions de persones que viuen amb menys de 2
dòlars al dia, dels quals 1000 milions viuen amb menys d’1 dòlar. Això sí que
és crisi, la resta és una imbecilitat. El diner ho mana tot. Si les 50
companyies més potents del món tenen més pressupost que els 160 països més
pobres, aquests països pobres han llepar el cul a aquesta gent i així, 4
desgraciats s’enriqueixen a costa dels altres. També tenim un altre problema
gravíssim. Quan va néixer l’Estat de Dret es va fer davant les monarquies
absolutistes. En aquell moment acabava d’inventar-se la impremta que només
publicava bíblies. Per tant, en el món del periodisme algú s’hauria de
preguntar "les meves publicacions, a qui serveixen?". Cada vegada hi
ha menys gent que diu què hem de saber la resta. En aquest moments la
democràcia està viciada. Els grecs, quan la van inventar, la portaven molt
millor. Ells tenien esclaus i nosaltres no, perquè ara els esclaus som
nosaltres: esclaus econòmics.
A la pàgina
web del Circ-Cric https://circcric.com/ca/inici
s’anuncia aquest circ dient que no és un circ com els altres. És així?
Quan diem
que som més que un circ vol dir que som d’una comunitat molt petita, Catalunya.
Això fa que el nostre sentit indígena sigui molt fort i per això parlem de les
nostres coses. El Barça és més que un club perquè ha estat una mostra
d’identitat durant molts anys, ja que no en podíem tenir una altra; la sardana
és més que una dansa pel mateix. Nosaltres també formem part d’una identitat
nacional, entesa nacional com dels nascuts. Nacional ve de nació, que vol dir
"nascut"; en canvi regió ve de rei. No sé perquè des d’Espanya
s’entesten en anomenar regionals als catalans i nacionals als espanyols quan és
al revés i el rei el tenen ells. Considerem que som un circ
nacional i per això tenim unes característiques, ens identifiquem amb un tipus
de comunitat i en una forma d’entendre el circ.
De tota
manera, com totes les coses que tenen una llarga durada a través del temps,
necessàriament han d’anar canviant, potser per allò que es diu, “renovar-se o
morir”. Què en penses?
El circ ha
canviat, com totes les coses. Des del circ que feien els romans, que tiraven
cristians perquè se’ls mengessin els lleons (era més barat aconseguir cristians
que aconseguir lleons i per tant, cuidar els lleons els sortia més a compte; el
tema econòmic el portaven molt introvertit), fins als grans circs europeus i
americans. Hi ha un moment meravellós del circ, a l’any 1774, quan el Philip
Astley (inventor del circ modern) i els seus homes, acabada la guerra dels Cent
Anys, es van quedar sense feina. Els militars es van dedicar a entretenir a la
gent amb els seus cavalls de batalla i per això les pistes són d’aquest tipus,
la música del circ tradicional és militar, s’usa el tipus de guerrera militar
de l’època i es comença i s’acaba l’espectacle amb desfilades de banderes. Tot
això es correspon a una època i un temps. Nosaltres, a mitjans dels anys 70,
vam haver d’inventar el circ. No venim de famílies de circ sinó que el vam
conèixer per casualitats de la vida. Ens va interessar el repte d’aquesta
lluita poètica del que trobem impossible, perquè de fet, el circ és el repte al
sentit comú, en el qual la comicitat també hi està inclosa i per tant, ens vam
inventar un tipus de circ català amb un segell característic. Estem molt ben
posicionats a nivell internacional i ha estat un català el qui acaba de guanyar
la medalla d’or al Festival Mondial du cirque de Demain a Paris, que és com
guanyar l’or dels jocs olímpics".
En Tortell
Poltrona és el president de la ONG Pallassos sense Fronteres, que actua al món
des de l’any 1993. La seva missió és portar espectacles de pallassos a algunes
zones on es pateixen guerres i desastres, amb la finalitat d’aportar una mica
d’alegria als nens que pateixen.
La nostra
missió és tancar la botiga perquè no faci falta, però com més anem, menys
podem. Hi ha anys que s’ha fet fins a 27 expedicions, 340 espectacles amb els
quals s’arriben a 160.000 persones de llocs tan compromesos com el Congo, la
Costa d’Ivori, Haití, el Líban, Moçambic, Jordània… seguim igual. La proposta
és fer que cada dia un espectacle en un d’aquests llocs i que el faci un
artista que no cobri, que ho faci per voluntat. La nostra il·lusió és compartir
amb els nens d’aquestes zones una estoneta d’alegria".
Costa més
divertir i fer riure els nens de les
zones en guerra en les que actua Pallassos Sense Fronteres?
No costa
gens divertir als nens que anem a visitar i pels quals actuem. Cal tenir
present que fem els espectacles per nens que mai abans han vist un pallasso i
que potser no en veuran mai més cap. Per tant, la valoració d’aquest personatge
i del que estan veient té un altre nivell absolutament diferent del que podem
tenir aquí, però els nens són nens a tot arreu i sigui quina sigui la seva
situació, tenen ganes de jugar i de riure. No és diferent el que fa gràcia als
nens d’aquí i als nens d’allà. Vaig fer un espectacle al Teatre Nacional l’any 2000. Els números els
vaig assajar amb poblacions indígenes, amb els indis Suda del Canadà, els Peus
Vermells de Brasil i també en algun lloc de l’Àfrica i després el vaig fer al
Teatre Nacional davant les senyores amb abrics de pell i uns i altres reien
exactament de les mateixes coses.
La vida dels
artistes de circ és inestable i sovint té molts trets de nomadisme, de no poder
acabar d’estar del tot instal·lat en un lloc fix i anar seguint el circuit de
pobles i ciutats en les quals el circ ha d’actuar. Com es porta això?
Aquí no hi
ha frontera entre la teva vida personal i privada i la vida professional. Això
té els seus avantatges, també: vius dins una tribu i els homes som tribals.
Encara que la majoria de la gent es pensa que som individuals, en el més
profund de les nostres cèl·lules, els homes som tribals"
Una reflexió
final.
Penso que
això ha de fer un canvi, un canvi cultural ràpid, una revolució cultural. No
cal que ens la dirigeixi ningú perquè tots sabem llegir i escriure. Per tant, a
veure si apaguem d’una punyetera vegada Tele 5 i totes aquestes cadenes
que no aporten res de res. Quan la gent
deixi de mirar aquestes coses fastigoses que no els fa éssers humans i el dia
que s’apagui aquesta televisió jo faré espectacles gratis pels carrers. És una
promesa en ferm i tant de bo pugui complir-la".
Comentaris