Va venir per quedar-se. En algun moment, cap allà als anys seixanta, quan el televisor es va convertir en una una innovació per la qual qui més qui menys sentia una gran curiositat, i en un avenç, certament, algú va dir que la ràdio quedaria obsoleta, que perdria el seu sentit, que la gent preferiria veure les cares, els rostres, els gestos i les accions d'aquelles persones que parlaven i es movien a través de la pantalla, i que les veus de la ràdio (sense rostre, sense gestos, sense identitat concreta) s'anirien apagant fins a desaparèixer. Està clar que qui va sostenir aquesta afirmació de la televisió superant a la ràdio, la va errar de ple.
Avui en dia la ràdio està més viva que mai. N'hi ha de totes les menes i maneres (generalistes, musicals, esportives, municipals, informatives, especialitzades i temàtiques, digitals, per internet...) i totes, totes sense excepció, compleixen el seu objectiu: informar, entretenir, fer companyia.
Potser ja ha quedat en el record la imatge de la família que es reunia cada dia, grans i petits, al voltant de la ràdio per saber què passava al món. Aquelles ràdios clandestines, com la Pirenaica, que en els moments complicats informaven amb valentia i tan rigorosament com podien, jugant-se la pell tot sovint, d'allò que s'anava succeint en els distints conflictes de la humanitat. La ràdio amiga, a la que es demana consells, la que fa recomanacions, la que fa somiar amb músiques i sintonies que porten molt lluny en la memòria endolcida del temps.
Les veus de la ràdio. Tres generacions hem crescut amb les veus de locutors i locutores que entraven a diari a les llars i eren, de fet, la única connexió del sí familiar amb el món, ni que fos el món més proper. Maria Matilde Almendros, Josep Lluís Barcelona, Encarna Sánchez, Luís del Olmo, Iñaki Gabilondo, els enyorats Miquel Roso i Jordi Vendrell... i molt més recents, Antoni Bassas, Jordi Basté, Neus Bonet, Mònica Terribas, Júlia Otero i per descomptat, el gran Joaquim M. Puyal. En són només uns quants perquè la llista es fa llarga.
A través dels programes mítics, convertits en tòtems informatius, els bons periodistes han guanyat confiança i credibilitat al llarg dels anys, dient la veritat a través dels micròfons.
Enrere han quedat els estudis aïllats a base de cartrons d'ous que tot sovint estaven preparats i estudiats de forma amatent però amateur, pel simple gust del fet comunicatiu i de la immensa il·lusió que representa saber que a l'altra banda dels fils, de la taula de so i de la tecnologia que ho fa funcionar tot, hi ha persones de totes les edats,condicions, ànims, situació i voluntat, que esperen saber què és el que el locutor o la locutora els vol dir.
Avui dia la ràdio ha canviat la seva forma pel que fa a les innovacions tecnològiques i s'ha tornat digital i molt més interactiva. Ara bé, manté constant l'eix fonamental del seu esperit: la immediatesa informativa, el rigor descriptiu, la interacció amb els oients i especialment, la gent de la ràdio acostuma a tenir enormes sentiments pel seu mitjà.
Res és comparable a la ràdio, al fil conductor que et permet entrar a les cases, a formar part de les llars, a ser con un més de la família. És una sensació extraordinària. És pura màgia.
Avui es celebra el Dia Mundial de la Ràdio. Connexions Culturals ho celebrem des del nostre blog i molt aviat, molt aviat, també des de les ones a Connexionsradio.cat. Ens trobarem ben aviat per parlar de cultura, d'art, de societat, de llibres... de vida!.
Comentaris