La cultura té moltes vessants i per això
mateix també, moltes utilitats. La principal i primera és obrir la ment a noves
possibilitats, a fer pensar, a donar eines de coneixement perquè siguin utilitzades
lliurament per qui en rep el contingut.
Fa pocs dies la revista cultural Núvol
presentava a les seves pàgines un recull de pensaments de diferents persones sobre
la cultura i sobretot, sobre la seva utilitat. Em quedo especialment amb dos d’aquests
pensaments: una afirmació i una resposta contraposada a aquesta afirmació:
1.- “Quan escolto la paraula
cultura, agafo la meva pistola” Hanns Johst, Poeta i
dramaturg vinculat al règim nazi.
2.- “Quan escolto la paraula pistola, agafo la meva
cultura” Malcom Muggeridge Periodista,
escriptor i espia.
La cultura ha de remoure
estructures, plantejar nous interrogants, obrir la ment a noves perspectives,
sempre amb un ànim positiu, provocador, reflexiu, personal, digirida i ben
orientada a un gran públic que, posat al davant dels creadors de cultura, es
personifiquin en la seva massa crítica. La crítica també ajuda: serveix per a recapitular
i a partir d’aquí, avançar de nou.
La immensa majoria de mitjans de
comunicació escrits publiquen a les seves pàgines, la feina (l’obra, de fet), de
caricaturistes, dibuixants, ninotaires i humoristes gràfics, la rara habilitat
dels quals és condensar d’una forma gairebé científica, un fet concret en una
sola vinyeta. El treball d’enginy, de síntesi, de concentració de personatges i
situacions relatives a l’actualitat, en un sol dibuix o com a molt en una tira
curta de dibuixos, que a més habitualment fa somriure perquè és àcid, avinagrat
i molt punyent, és un dels punts interessants dels mitjans escrits i digitals.
Entre els caricaturistes han sortit
grans noms: Forges (al que li vam dedicar un post fa pocs dies), en Perich, Kap,
el Faro, en Toni Batllori, en Ferreres, en són només alguns.
A propòsit d’en Ferreres
La seva darrera vinyeta ha estat
molt polèmica, molt difosa a les xarxes per allò de l’efecte Streisand i a l’hora
de la veritat, molt certa. Ferreres dibuixa el seu escriptori amb un enorme 155
de granit al damunt, caigut literalment del cel, que si bada gaire l’aixafa a
sota. Per això ell mateix diu “Uf, per poc!”, mentre surt per cames de l’estudi.
De fet, aquest ninotaire que ha treballat els darrers vint
anys a El Periódico i té una llarga trajectòria en altres mitjans com El Correo
Catalán, El País, Avui, La Vanguardia, Be Negre i El Temps, ha vist com la seva
trajectòria a El Periódico s’ha acabat perquè sembla que el que dibuixava
darrerament, no acabava d’agradar a la direcció, que s’ha escudat en una
oportuna reducció de plantilla per fer-lo fora de la redacció i evitar publicar
aquesta darrera vinyeta del 155 que ha caigut al damunt de Ferreres i de fet,
de molts aspectes de la vida cultural de casa nostra.
És comprensible que moltes de les
crítiques que rep el poder no agradin, no siguin ben rebudes. A ningú li agrada
que se'n fotin d’ell i li posin a l’aire les misèries. Ara bé, quan el poder
usa el seu poder per aixafar opinions, evitar publicacions i censurar el que
els artistes lliurament diuen, allò que enteníem per democràcia passa a tenir
un altre nom: totalitarisme, dictadura (que és el mateix que ignorància) i les seves conseqüències repressives s’escampen per tots els racons
culturals, no només a l’àmbit dels ninotaires. Val la pena, doncs, estar alerta
per assenyalar sense por, qualsevol represàlia ideològica. Qualsevol mostra d'ignorància. Que per això serveixen i molt, també, les xarxes socials.
Avui el nostre post és per repassar
una micona, l’obra gràfica d’aquest genial ninotaire que podreu seguir, a
partir de ja mateix, a les pàgines del diari Ara.
I aquí al nostre bloc, sí, sense
censures, sense restriccions i sense traves.
Comentaris