Recuperem per homenatjar-lo, una
entrevista de fa uns quants anys, quan va publicar el seu llibre “Las raíces
triviales de lo fundamental” (Metatemas 2009), però que té encara, plena
vigència.
Entrevista a Jorge Wagensberg
Sovint, d’una forma tan espontània com
errònia, tendim a separar en dos grups a les persones que es dediquen a les
disciplines científiques i a les que tenen les humanitats en el seu centre
d’activitat professional. Wagensberg es troba exactament en la intersecció
d’aquests dos espais i amb la mateixa naturalitat com parla de física i de
matemàtiques tracta ciències socials com la història, la sociologia o la
filosofia i encara més, parla obertament d’intuïció, de sentiments i
d’emocions.
- Les emocions i la ciència es donen la mà en algun aspecte?
“La manera de comunicar les meves emocions
és diversa. Escric, faig assaigs, conferències, plantejo museus. M’encanta fer
conferències i xerrades perquè quan ho faig tinc al davant un centenar llarg de
persones que em miren i estan esperant alguna emoció, coneixement, etc. Excepte
en la meva tasca purament científica, en la resta procuro posar-hi tota
l’emoció que puc. La primera gran emoció pel científic és fer una descoberta
nova, adquirir un coneixement que encara no té ningú i la segona és explicar-ho
ràpidament”.
Las raíces triviales de lo fundamental
- Fa un any Wagensberg ha publicat un
nou llibre que s’afegeix a la seva considerable obra escrita: “Las raíces
triviales de lo fundamental” (Ed. Tusquets, Col·lecció Metatemas). A simple
vista, el mateix títol del llibre conté una gran contradicció, enfrontant el
trivial amb el fonamental.
Aquesta és la gràcia del llibre. Trivial
en tots els idiomes té dos sentits: en un sentit és trivial allò que sap
tothom, que no té transcendència, sinònim de banal, que no pot crear nou
coneixement. I d’altra banda trivial és una veritat que es garanteix per sí
mateixa, sense necessitat de mirar la realitat. Un exemple seria dir que tots
els gats són felins, ja que això ho són per definició. En el llibre dic que la
trivialitat, que és una veritat que es garanteix a sí mateixa, no té perquè ser
intranscendent. Al contrari, resulta que totes les coses fonamentals tenen al
darrera una trivialitat d’aquest tipus. Per exemple, la primera llei de la física newtoniana diu que un cos
manté el seu estat de repòs o de moviment rectilini si sobre ell no actua una
força. Està clar, és obvi. Descartes
diu que l’estat de moviment d’un cos es manté si no és que alguna causa no
l’alteri. Això és una trivialitat enorme; Darwin, que diu que el que estem
veient, ho estem veient perquè no ha desaparegut. És una trivialitat molt gran,
però d’aquí surt la idea de la selecció natural: han sobreviscut els que s’han
adaptat i els que no ho han fet, han desaparegut. Sempre que hi ha una veritat
fonamental al darrera hi ha una trivialitat. En aquest llibre analitzo diverses
trivialitats que han revolucionat la ciència”.
- El llibre està tenint una molt bona
acollida igual entre el col·lectiu especialitzat com entre el públic en
general.
Al pròleg ja s’adverteix que el text és
fàcilment comprensible i que les fórmules matemàtiques que conté hi són per
ajudar al qui conegui el llenguatge matemàtic, però la seva presència no ha
d’espantar a qui no el conegui. Es pot entendre sense les fórmules. El que sap
un mínim, les fórmules complementen i per al qui no, no li han de fer nosa. Va
ser Stephen Hawking qui va dir que per cada fórmula que s’inclou als textos es
perden 10.000 lectors i per tant, cal ser molt curós en aquest sentit. Els
llibres que han estat best-sellers dins el món científic sempre tenen fórmules”.
- Una de les afirmacions més curioses
que Wagensberg defensa és que es poden explicar i fer entendre els fonaments de
la física quàntica a qualsevol persona, en mitja horeta curta. És cert aquest
prodigi?
Sí, i sobretot si es comença per dir que
la física quàntica no es pot comprendre ni intuir en connexió amb l’experiència
que alimenta la nostra dimensió sensorial, perquè la nostra intuïció és
petitíssima respecte de l’univers. Quan es comença amb aquesta apreciació tot
el procés explicatiu resulta més relaxat. La física quàntica és una disciplina
científica i per tant, com a tal, és la manera és senzilla d’entendre els
episodis i en conseqüència, és fàcilment explicable en mitja hora a qualsevol
persona.
- Com a bon científic, Jorge Wagensberg
procura aplicar el mètode científic a qualsevol aspecte de la seva vida, i
afirma convençut, que el mètode científic subjeu fins i tot en els àmbits més
abstractes i allunyats de la ciència.
Amb el coneixement del mètode científic
es poden obtenir resultats profunds i exactes en qualsevol àmbit de la vida,
fins i tot en alguns que a priori semblen molt allunyats de la metodologia
científica, com per exemple, la religió. Déu és una hipòtesi de treball i no té
massa connexió amb la realitat. La teologia és un intent d’introduir la raó
dins el coneixement revelat, i si dintre del coneixement revelat hi ha alguna
disciplina que s’acosta a la ciència, aquesta és la teologia.
La ciència i la humanitat
- Wagensberg és un gran fan de la
humanitat i dels processos que es van succeint a mesura que transcorre la
història. De fet, a “Las raíces triviales de lo fundamental”, Wagensberg
fa un esforç per apropar el mètode científic a disciplines tan humanes com la
sociologia.
He cercat el que podria ser una equació
fonamental de la sociologia en un fet crucial i la pregunta que es fa un
científic és, què hi ha de comú entre totes les qüestions socials?. He arribat
a la conclusió que és un problema d’identitats. Un individu, a part de tenir la
seva identitat personal i individual, pertany a molts grups que van des d’una
nació, una religió, uns veïns, unes associacions. L’harmonia interessant és la que hi ha entre
la identitat de l’individu i la identitat col·lectiva existent. El que passa és que hi ha dos extrems polèmics
i la història de la infàmia de la humanitat n’està plena d’exemples. Si hi ha
molt poca cohesió social, els individus que tenen una gran identitat individual
es perden perquè tenen de seguida el títol d’asocials i no troben una identitat
col·lectiva que els satisfaci. Això en política seria l’anarquia, que cadascú
faci el que vulgui. Pel contrari, si la
cohesió social és massa forta, la identitat col·lectiva aixafa la identitat
individual i fa patir a l’individu. Estaríem
davant el totalitarisme: un uniforme i unes regles que anul·len individualment.
El problema de la sociologia és que està
en un punt molt delicat entre l’anarquia i el totalitarisme. Hi ha infinits
punts que no són harmònics i només un que ho és; per això és tan difícil viure
en grup, perquè sempre es l’individu o el col·lectiu el que estira amb massa o
amb massa poca cohesió social. Aquesta és una idea sobre com afrontar la
sociologia des de la ciència”.
Noves hipòtesis de treball
- En un món en el qual dóna (erròniament)
la sensació que ja tot és conegut i que pràcticament no queda res per inventar,
una de les tasques fonamentals dels científics és buscar noves hipòtesis de
treball per colpir l’afany divulgador o bé, seguir reflexionant sobre el que ja
és conegut per extreure nous coneixements.
Sí, cal buscar noves hipòtesis, no només
de la ciència cap a la no-ciència, sinó d’unes parts de la ciència a unes
altres. En realitat aquesta és una idea molt del renaixement.
A la plaça pública hi havia un foc
creuat entre científics i artistes i s’establien grans discussions. Sempre que
hi ha comunicació entre científics i artistes és que anem bé.
Això va succeir a la Viena dels anys 20, una
altra època molt creativa. En qualsevol taverna podies trobar a Freud,
Schrödinger, o Popper, conversant, discutint, debatent. Hi havia una atmosfera
de conversa. La clau és la conversa.
Al Renaixement igual. Georgio Vassari va
inventar els dissenys i les biografies, Dante va inventar la llengua italiana,
Da Vinci, Miquel Angelo…
Arriba un moment que després de veure
molt a una persona en un lloc, amb l’atmosfera adequada, es crea un món màgic
en el que un atura l’altra i li diu: tu ara què fas? Aquesta tarda et visitaré
i m’explicaràs què fas. Aquí comença el germen de la interdisciplinarietat, del
qual es parla molt i que jo procuro practicar.
De vegades em diuen dispers però bé, ja
ho accepto. Aquesta dispersió per a mi és molt enriquidora. Passar de la física
a la música, de la música al teatre, totes aquestes disciplines són molt
enriquidores. La clau es pot resumir en un aforisme meu que és “conversar val
la pena perquè no ignorem les mateixes coses”.
Carregat de nous projectes, amb un cervell que no para de donar voltes a la
realitat que percep i les seves múltiples branques, comenta que ha agafat el
costum de portar les butxaques plenes de llibretes en les quals, va apuntant,
d’una forma gairebé espontània, totes les idees que li passen pel cap: un nou
museu, un nou llibre, una nova reflexió. Sí o sí, no pot evitar fer el que fa
ni ser com és: fonamentalment Wagensberg.
Comentaris