Diu la llegenda que Sant Jordi va matar el
Drac davant mateix de les muralles de Montblanc. El patró de Catalunya, doncs,
hauria occit la bèstia ben a prop de casa nostra i tot i que es veu que ell era
de la Capadòcia, per raons ben diverses relacionades totes elles amb la
propagació de l’Evangeli, el van portar fins al nostre país.
Es veu que era un cavaller tal i com entenem
els cavallers i la seva iconografia així el mostra: amb elm i armadura, llança
i espasa, blasonat amb els colors de la seva insígnia i per descomptat, muntant
un cavall tot sovint blanc. La seva figura està envoltada del misteri en part
cert, en part inventat, que sempre
comporta allò que provoca la llegenda. La imatge popular i el pas dels
anys també ha contribuït a mitificar-lo encara més, fent-lo més atractiu, més aguerrit,
més gentil i més valent.
La princesa, és la segona part de l’equació de
la història. Respon a la imatge de la damisel·la amb mala sort que com que
figura que és verge i pura, és la víctima ideal per ser sacrificada, ja que el
drac, que es veu que és un sibarita, només es complau amb bocades exquisides.
Necessita la princesa ser salvada? No ho podem saber perquè la llegenda no posa
a les seves mans cap arma (ni blanca ni de cap altra mena) i a més, la presenta
lligada en un costell per assegurar-se que a l’hora de la veritat no sortirà
per cames, perquè a diferència del que passa en la realitat, és una princesa però
no és tonta.
I el drac? Cada cop més gent simpatitza amb la
bèstia que, al capdavall, s’endu la pitjor part de la història ja que per
afavorir la valentia del cavaller, el drac hi deixa la vida, quan ningú ha
dictaminat que sigui una mala bèstia. Que té gana? Naturalment, com tot fill de
veí. Que té el morro fi i no menja qualsevol cosa? Doncs és clar, com tothom si
té l’oportunitat de triar entre menges més bones i d’altres més matusseres. Que
és una bestiassa enorme i alada, descendent directe dels grans sauris que van
poblar el món fa uns quants milions d’anys? Doncs de ben segur sí, raó més que
justificada per salvaguardar-ne la vida i estudiar-lo científicament a fons, pel
fet de tractar-se d’un exemplar únic.
Es veu que si Sant Jordi no hagués salvat a la
princesa matant el drac, de la sang del drac no haurien nascut roses vermelles.
Doncs bé, que no haguessin nascut, ves, que ja no venia d’aquí.
El que sabria més greu, tanmateix, és que sense
aquesta llegenda, aquesta història i aquests personatges, potser no celebraríem
la diada i els carrers no s’omplirien de llibres, de roses i de primavera. Potser al capdavall, la llegenda ja està bé,
si ens ofereix la possibilitat de sortir a gaudir del dia passejant-nos per
places i carrers engalanades per a l’ocasió amb senyeres, estelades, flors de
tots els colors i roses que aquest any, potser resultaran ser més grogues que
mai... i també més vermelles.
Ara que falten tan pocs dies per Sant Jordi, ConnexionsCulturals estem molt d’acord en celebrar com cal aquesta diada tan rotundament
dedicada a la cultura. Caldrà seguir-ne parlant.
Comentaris