Ha començat a Tarragona la 24a. edició del Festival Internacional de Dixieland. Aquest és un dels festivals d’aquest tipus de jazz més reconeguts arreu i de fet, un punt de referència per als amants d’aquest gènere, a la nostra geografia.
El Dixieland,
de vegades conegut com a hot jazz o
jazz tradicional. L’etimologia de la paraula en defineix la procedència: dixie- que
significa sud i -land, terra i de fet, troba el seu fonament
en la música que es va desenvolupar a Nova Orleans a principis del segle XX.
Un dels
primers usos del terme "Dixieland" en referència a aquest tipus de música,
va ser en nom de l'Original Dixieland Jass Band (que poc després va canviar
l'ortografia del seu nom a "Original Dixieland Jazz Band"). Les seves
gravacions de 1917 van fomentar la consciència popular d'aquest nou estil de
música. Es van desenvolupar més improvisacions, es van agilitzar els tempos i
es van buscar estructures rítmiques menys africanes. Potser l’ús de nous recursos tècnics va anar en contra de l’expressió del
nou estil, però es van crear melodies més polides i harmonies més depurades.
També es va afegir el piano i el saxo al conjunt d’instruments que tocava
aquest nou tipus de Hot.
A l’hora de tocar Dixieland, tres instruments prenen el protagonisme per
damunt dels altres: la tuba, la corneta i el piano. El ritme i la base són
feina de la bateria, el baix, el clarinet i el trombó, tot i que molts cops,
també aquests instruments prenen la veu cantant i tenen un paper protagonista,
sobretot quan arriba el moment d’improvisar.
Per norma general el Dixieland és un tipus de música que es toca al carrer.
En aquestes condicions alguns instruments més pesats es substitueixen per la
tuba, la caixa o els platets en comptes de traslladar amunt i avall un piano.
Quan va néixer el Dixieland no hi havia
cap tipus de subgènere del jazz, de manera que el terme "Dixieland"
es referia a la banda i no pas a la música que tocava. Ràpidament es va
convertir en un moviment de revitalització del jazz tradicional, creat com a reacció
als sons orquestrats de l'era swing i
el caos percebut pels nous sons bebop
de la dècada de 1940, la coneguda "música xinesa" de Louis Armstrong,
qui va treure "Dixieland" del nom d'una banda oblidada, per la música
que van defensar.
Aquesta revitalització
va incloure elements de l'estil de Chicago que es van desenvolupar durant la
dècada de 1920, com ara l'ús d'un baix de corda en lloc d'una tuba i
instruments cordials, a més del format original de l'estil New Orleans. Això
reflectia el fet que, pràcticament tot el repertori gravat dels músics de Nova
Orleans, era del període en què el format ja evolucionava més enllà del
tradicional format de Nova Orleans. El Dixieland pot considerar-se en aquest
sentit, el moviment que va donar un nou impuls al jazz des de finals de la
dècada de 1930 fins a la dècada de 1950, així com qualsevol subgènere
particular del jazz.
Els instruments
essencials que es van acceptar dins d’aquest revolucionari estil van ser les trompetes,
els trombons i els clarinets, i sobretot, la improvisació conjunta en un ritme
de 2 ritmes.
Durant la
Primera Guerra Mundial, gent de tots els
països però sobretot europeus, es van haver de traslladar als Estats Units.
Precisament, la barreja entre els blancs i els negres va ser el detonant d’aquest
nou gènere de música, que no és més que el producte de la barreja entre l’estil
Nova Orleans i la música europea.
Les seves
principals estrelles van ser el corneta Papa Jack Laine, a qui s’atribueix la
paternitat del Dixieland; el trompetista Nick La Rocca i la seva Original
Dixieland Jazz Band; els Lousiana Five d’Anton Lada; el trombonista Edward Ory
i alguns altres.
A la dècada
dels anys 40 del segle passat, el Dixieland va gaudir d’un poderós revival i va
fer-se molt popular en tot el món amb grups con els Dukes of Dixieland. De fet,
fruit d’aquesta fortíssima influència, encara existeixen bandes que guarden
aquella essència primigènia, com Tuxeso Jass Band, Onward Jazz Band o la Boheme
Ragtime Band.
Alguns dels
artistes històricament identificats amb Dixieland s'esmenten a la llista de
músics de jazz. Alguns dels artistes Dixieland més venuts i famosos de l'era
posterior a la Segona Guerra Mundial han esdevingut noms importantíssims dins
aquest gènere, com Louis Armstrong All-Stard, banda nascuda a finals dels anys
40; la Jim Cullum Jazz Band, liderada pel cornetista Jim Cullum; Willie
Steamboat, el veterà músic de Jazz i ragtime que encara avui toca al Cafe
Beignet de Nova Orleans; també Chris Tyle, cornetista, trompetista, bateria,
clarinetista, saxofonista, líder de la Silver Leaf Jazz Band, conegut com a
escriptor i educador de jazz, membre de l'Associació de Periodistes de Jazz.
Només per esmentar-ne alguns.
Aquests
propers dies, del 25 al 30, Tarragona s’omple de Dixieland. Seguiu el programa
i podreu veure quines seran les actuacions més interessants en cada ocasió. I
Connexions Culturals us recomanem que aprofiteu i gaudiu molt d’aquestes
jornades perquè el Festival Internacional de Dixieland de Tarragona és l’únic
especialitzat en aquest tipus de música, que es celebra a Catalunya i a
Espanya.
Comentaris