EN LA MORT DE MÀRIUS SAMPERE

Ha mort el poeta Màrius Sampere (Barcelona, 1928 - 2018).

Mor amb ell l’home, però queda l’obra, els seus poemes, que sempre parlen de les persones i d’allò que en general ens fa més indubtablement humans: les emocions, les tragèdies i els drames, l’amor, la mort, el dolor que sovint sentim.

Les seves paraules, consideracions, punt de vista, filosofia, acudits, no van donant tomets sinó que sempre van directes, en línia recta i toquen el més profund del moll de l’os del lector. Comença per ell mateix i sense embuts, es mira i explica què veu, posant-se al davant de les potes del cavall i com a exemple de la generalitat del que la gent sentim. Ara bé, aquesta trascendència sovint també té els seus tocs d’humor, de joc.

El pas del temps no significa res per a ell li a cada nova obra, el personatge creat es va fent més gran i més savi, en un batec continu que respon a les necessitats del poeta d’explicar-se i no pas a la imposició implacable del temps.

Sampere deixa rere seu una obra reconeguda i aplaudida tant per la crítica, com pels companys de professió, com pel públic lector, àvid de poemes amb imatges sempre noves. Els seus darrers poemaris l’Esfera insomne (laBreu, 2015) i Dèmens (laBreu, 2017), la novel·la Àlien i la terra promesa (laBreu, 2018) i les traduccions al castellà Nadie y la luz (Pre-Textos, 2018) a cura de Mireia Vidal-Conte i, a l’anglès, The Unsleeping sphere (Francis Boutle, 2018) a cura de D. Sam Abrams.

Aquest reconeixement professional i social el van fer mereixedor, entre altres, dels premis Carles Riba per L’home i el límit; el Premi Ciutat de València de Sant Jordi de poesia per Samsara; el Premi Crítica Serra d’Or de poesia per Subllum; el Premi de la Crítica de poesia catalana per Les imminències; el Premi Nacional de Literatura; el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en llengua catalana i el mes recent, el Premi Lletra d’Or per l’Esfera insomne.

Heus aquí una petita mostra de la seva obra.

UN DIA VAIG ESCRIURE

Un dia vaig escriure que fer poesia

consistia talment a preguntar

a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius

enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?,

la pluja

és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això

fa molt de temps i els noms no van respondre mai,

deu ser que s'ho pensaven.

Ara és diferent, no ho escriuria.

Sé que cap cosa,

tot i sent l'enveja permanent d'una altra,

per tal com és ella mateixa no pot desistir

del seu esforç essencial, no té resposta, és

pura indecisió, només vacil.la. I han passat molts

anys

i cada nom s'està morint vora el caliu

del seu sentit primer i invariable.

I penso, ja de lluny,

que la poesia és fer emmudir

el llavi de la terra amb la paraula justa.

Que la terra li sigui lleu.