 |
| El millor i més formós del món no es pot veure ni tocar, s'ha de sentir amb el cor. |
Avui dia 27 de juny recordem el naixement i la vida de Helen Adams Keller
(Tuscumbia, Alabama, Estats Units, 27 de juny de 1880 - 1 de juny de 1968 ). Va
ser activista, escriptora i professora nord-americana sordcega. Destaca,
especialment, per ser la primera persona sordcega a obtenir una llicenciatura
universitària i perquè va ser objecte d'un autèntic miracle, obrat per la seva professora, Annie Sullivan. Perquè els miracles... existeixen. I tant si existeixen.
La història de com la seva professora,
Anne Sullivan va aconseguir de trencar l'aïllament causat per la manca de
possibilitats de comunicació, permetent el desenvolupament complet de la noia
s'ha fet famosa mundialment a partir de la pel·lícula El miracle d'Anna
Sullivan (The Miracle Worker). Va ser una autora prolífica, i va fer
campanyes intenses en contra de la guerra, a favor pel sufragi femení, els
drets dels treballadors i el socialisme.
 |
| Hellen Keller i la seva professora Anne Sullivan |
Helen Adams Keller va néixer en una
propietat anomenada Ivy Green a Tuscumbia, Alabama, el 27 de juny de l’any
1880. Els seus pares van ser el capità Arthur H. Keller, antic oficial de
l'exèrcit confederat i Kate Adams Keller, filla d'un altre general
confederat, Charles W. Adams.
Curiosament, un dels avantpassats de la
Helen Keller va ser el primer professor per a persones sordes de Zurich, d’on
era originària la família paterna de l’escriptora. Helen, en la seva
primera autobiografia, afirmava que "no hi ha cap rei que no tingui cap esclau
entre els seus avantpassats, ni cap esclau que no hagi tingut un rei entre els
seus".
Helen Keller no va néixer sordcega sinó
que als dinou mesos va contraure una malaltia, que podria haver estat
escarlatina o potser meningitis, que la va deixar sorda i cega i ho va fer a
una edat tan incipient que encara no havia après a comunicar-se. En aquell
moment, la única persona amb qui es comunicava era Martha Washington, la filla
de sis anys del cuiner de la casa, que va crear una llengua de signes amb ella,
una llengua, per cert, que es va anar desenvolupant fins arribar a tenir més de
seixanta signes amb els que es comunicava amb la seva família, quan Helen tenia
cap a set anys.
El paper decisiu
d'Anne Sullivan
El 1886, la seva mare, inspirada per una
explicació a "American Notes" de Charles Dickens sobre els èxits en
l'educació d'una altra nena sorda i cega, Laura Bridgman, va enviar la Helen, a
visitar el Dr. J. Julian Chisolm, un oftalmòleg i otorrinolaringòleg de
Baltimore el qual,els va posar en contacte amb Alexander Graham Bell, que en
aquella època estava treballant amb nens sords. Bell va aconsellar a la
parella que contactessin amb l'Institut Perkins per la Ceguera, l'escola on
s'havia format Bridgman. El director de l'escola, Michael Anaganos, va
demanar a l'antiga alumna Anne Sullivan, que també era deficient visual i només
tenia 20 anys, que fes de professora de la Helen Keller. Va ser el principi
d'una relació que va durar 49 anys.
Anne Sullivan va arribar a casa dels
Keller el març de 1887, i va començar de seguida a ensenyar a la Helen a
comunicar-se lletrejant paraules a la seva mà, començant per d-o-l-l (nina) per
la nina que li havia portat de regal. Al principi no se'n sortia, perquè no entenia
que cada objecte tenia una paraula que l'identificava de manera única. La
gran evolució de Keller va arribar de la mà d’Anna Sullivan el mes d'abril del
mateix any, quan la Helen es va adonar que els gestos que la seva professora
feia al palmell de la seva mà, mentre feia rajar aigua fresca per la seva altra
mà, simbolitzaven la idea d'"aigua"; en aquell moment se li va obrir
una porta de comunicació que gairebé a arribar a esgotar a la professora, a la
qual, li demanava pel nom de tots els objectes que Sullivan exigint els noms de
tots els altres objectes que tenia al voltant i que a partir d’aquell instant,
era capaç d’identificar.
A la fi, una educació
formal
A partir del maig de 1888, Keller va
anar a l'Institut Perkins per la Ceguera. El 1894, Helen Keller i Anne Sullivan
van traslladar-se a Nova York per anar a l'Escola Wright-Humason per a Sords i
l'Escola Horace Mann per a Sords. El 1896, van tornar a Massachusetts i Keller
va entrar a l'Escola de Senyoretes de Cambridge abans de ser admesa, el 1900 al
Radcliffe College, University. A través de l’escriptor Mark Twain, el
magnat del petroli Henry H. Rogers i la seva dona, li van pagar l'educació.
El 1904, als 24 anys, Helen Keller es va llicenciar a Radcliffe,
convertint-se en la primera persona sordcega a aconseguir una llicenciatura
universitària.
Un activisme polític
decisiu
Keller va arribar a ser coneguda
mundialment com a escriptora i conferenciant. Se la recorda com a defensora
dels discapacitats, però també de moltes altres causes. Era sufragista,
pacifista, molt crítica amb el president Woodrow Wilson, socialista radical i
partidària del control de la natalitat.
El 1915, Helen Keller i George Kessler
van fundar l'organització Helen Keller International (HKI), que es dedica a la
recerca de la visió, la salut i la nutrició. Helen Keller i Anna Sullivan
van viatjar per 40 països per donar a conèixer la seva feina. D’aquesta
manera Keller va conèixer tots els presidents dels Estats Units, des de Grover
Cleveland fins a Lyndon B. Johnson i va ser amiga de molta gent famosa, com
Alexander Graham Bell, Charlie Chaplin, i Mark Twain.
Va ser militant del Partit Socialista
d'Amèrica i va fer campanya activa a favor de la classe treballadora des de
1909 fins el 1921 i va col•laborar en les campanyes presidencials del candidat
socialista Eugene V. Debs.
Keller i el seu amic Mark Twain es
consideraven molt radicals en el context polític de l'època i les seves idees
no causaven exactament indiferència.
Keller va afiliar-se als Industrial
Workers of the World (coneguts com l'IWW o els Wobblies) el 1912, dient que el
socialisme parlamentari s'estava "enfonsant en el pantà de la
política". Va fer escrits per l'IWW entre 1916 i 1918. A Why I
Became an IWW[15]("Per què em vaig fer de l'IWW"), Keller explicava
que la seva motivació per l'activisme li venia en part per la seva preocupació
per la ceguera i altres discapacitats: “Vaig participar en una comissió per
investigar les condicions de vida dels cecs. Per primera vegada, jo, que havia
cregut que la ceguera era una desgràcia que estava fora del control dels
humans, vaig veure que molt bona part era deguda a condicions industrials
indegudes, causades sovint per l’egoisme i l’avarícia dels empresaris. I el mal
social també hi contribuïa. Vaig descobrir que la pobresa duia les dones a una
vida de vergonya que acabava en la ceguesa”.
Algunes obres
Keller va escriure un total de 12
llibres publicats, i uns quants articles.
Un dels primers escrits de Keller, als
onze anys d'edat, va ser The Frost King (1891). Als 22 anys, mentre
estava a la universitat, Helen Keller va publicar la seva autobiografia, La
història de la meva vida (1903), amb l'ajuda de Sullivan i el seu futur marit,
John Macy. Inclou escrits de Helen i la història de la seva vida fins als 21
anys, i es va publicar mentre estava a la universitat.
El 1908 va escriure The World I Live In
(El món on visc), descrivint el que sentia sobre el món. Out of the Dark
("Des de la Foscor", i alhora "Fora de la foscor", una
sèrie d’assaigs sobre el socialisme, es va publicar el 1913.
Els seus últims anys
El 1961 va patir una sèrie d'atacs de
feridura i va passar els últims anys de la seva vida a casa seva. El 14
de setembre de 1964, el president dels Estats Units Lyndon B. Johnson va
atorgar a Helen Keller la Medalla Presidencial de la Llibertat, un dels dos
màxims honors civils dels Estats Units. Va dedicar els seus últims anys a
recollir diners per la Fundació Americana per la Ceguera (American Foundation
for the Blind).
Va morir mentre dormia l'1 de juny de
1968, a casa seva, Arcan Ridge, a Easton, Connecticut. Es va fer un funeral en
honor seu a la Catedral Nacional de Washington, D.C. i allà mateix s'hi van
enterrar les seves cendres, al costat de les restes de les seves dues
companyes, Anne Sullivan i Polly Thompson.
Comentaris