Evitar un gat negre, fugir del número 13 o tirar un grapadet de sal per sobre l'espatlla dreta són algunes de les supersticions més conegudes.
D'acord amb l'etimologia de la paraula "superstició", cal dividir-la en dues parts: "super", és a dir, "sobre" i "statuens", que significa excedir-se en la mesura d'una cosa. El Diccionari de la Llengua Catalana considera la superstició com una creença estranya a la fe religiosa i contrària a la raó.
En les supersticions entren tots els components dels ritus: pràctiques, gestos, jaculatòries, fórmules màgiques, etc., Perfectament adaptats a les circumstàncies antropològiques de les que es tracta.
El polític irlandès Edmund Burke (12 gener 1729 - 9 juliol 1797) va dir: "La superstició és la religió dels esperits febles" i el filòsof Voltaire (21 novembre 1694 - 30 maig de 1778) va esgrimir: "Sempre esperaré que sigui més just aquell que cregui en Déu que aquell que no cregui, però també esperaré més disgustos i persecucions dels que siguin supersticiosos".
Atxim, Jesús (o salut), gràcies
Són moltes les supersticions que inconscientment apliquem a la nostra vida quotidiana: evitar passar per sota de les escales obertes o dir "Jesús" quan algú esternuda, en són algunes.
L'escriptor llatí Plini el Vell (23-79 DC) va escriure en la seva "Història Natural": "Per què diem Salut! quan algú esternuda?. Aquesta és un costum que fins Tiberi Cèsar, el més asocial de tots els homes, solia exigir i alguns creuen que produeix encara el mateix efecte afegir a la salutació el nom del que esternuda".
Es diu que el costum de respondre "Jesús" a qui esternuda, va començar a normalitzar-se cap al segle XIV quan una terrible epidèmia de pesta va assolar Europa. Un dels primers símptomes de la malaltia era l'esternut, de manera que es deia "Jesús" a l'estornudador com a signe de resignació i procurant-li consol, ja que aquest esternut assenyalava que l'estornudador, en breu hauria passat a una vida millor. Quan es respon "salut" s'expressa el desig que la persona que ha emmalaltit, recuperi la salut com més aviat millor.
Per sota de l'escala, no pas
Negar-se a passar per sota d'una escala respon a una vella creença d'origen cristià: la del Triangle Sagrat, símbol matemàtic que formen el sòl, l'escala i el mur contra el qual es recolza, identificat amb la Santíssima Trinitat. Aquest triangle no es podia trencar passant pel seu centre, sota pena de ser acusat de sacríleg. Així doncs, respectar l'eventual triangle que es forma amb una escala, es creu que és una manera d'espantar la mala sort encara que és també la més segura de no patir cap accident per causa de la caiguda d'algun objecte o de la mateixa escala.
Les formes més populars i repetides de desfer-se de la mala sort que suposa passar per sota d'una escala són creuar els dits índex i cor fins a veure un gos o escupir-se en una sabata i continuar el camí sense girar-se fins que la saliva s'hagi assecat.
Parells o senars? Sempre parells, per si de cas
D'entre tots els nombres imparells el que té una reputació més desastrosa és el número 13. Des de l'antigor aquest número s'ha considerat de mal averany a causa de diverses coincidències desgraciades.
El nombre d'esperits del mal enumerats en la Càbala hebrea són 13.
El capítol del Llibre de l'Apocalipsi en què es parla de l'Anticrist i de la Bèstia és el número 13.
La carta del Tarot que representa la mort és la número 13.
En el sopar dels déus nòrdics en el Valhalla, Loki, l'esperit del mal, és el número 13.
El cristianisme també mira de reüll al 13 ja que aquest era el nombre de comensals de l'últim sopar, ja que Crist i els apòstols sumaven 13 i aquest s'atribueix a l'últim dels apòstols, el traïdor Judes Iscariot, la història i gestes del qual són per tothom conegudes.
La superstició encara va més enllà quan en el calendari el 13 coincideix amb un dia dimarts, ja que aquest dia està dedicat al déu romà Mart, déu de la guerra i de la mort, amb la qual cosa, l'associació de 13 i dimarts dóna lloc a creences explosives sobre pèssims auguris.
Alguns presagis feliços
Com s'ha pogut veure fins aquí, moltes supersticions de sentit negatiu, relatives a la mala sort i la desgràcia, van íntimament lligades amb alguns aspectes religiosos. Sovint el seu origen és pagà però per influència del cristianisme s'han vist integrades en un corpus de creences, cristianitzades per a l'ocasió.
Juntament amb les supersticions més nefastes en cohabiten altres de caràcter clarament positiu, que estan relacionades amb objectes considerats amulets, als quals es dota de poders màgics i útils per propiciar la bona sort, com els trèvols de quatre fulles o les ferradures dels cavalls, col·locades sempre amb les puntes cap avall. A dia d'avui és complicat trobar ferradures fortuïtament, però en segles anteriors aquesta trobada era tingut per un signe de bona fortuna i gràcia.
Atreure la sort i esquivar la desgràcia, aquesta és la utilitat dels amulets i de les precaucions que innatament es prenen perquè el infortuni passi de llarg. Malgrat això, per gaudir d'una vida com a mínim "normal", hi ha un sol secret: afrontar-la amb esperit positiu.
Comentaris